Comprobando enlaces externosComprobando enlaces externos...
Sección de Benafigos
Datos meteorológicos de Benafigos correspondientes al año 2008, por Jorge Marín Monferrer.
Molinos harineros en el Ríu Montleón, por Miguel Àngel Martí Tomàs.
Caminos y Agua (en valenciano, sin traducción disponible), por Miguel Ángel Martí Tomás (existe un libreto, editado por la Asociación Cultural la Ortisella i patrocinado por la CAM, donde se recoge este mismo trabajo).
La piedra en seco en Benafigos (en valenciano, sin traducción disponible), por Miguel Àngel Martí Tomàs.
 
1 | 2 | 3 | Ver texto completo Ir a la 2ª parteIr
Portada

MOLINS AL MONTLLEÓ

L'origen d'aquest treball es remunta a l'any 1998; un dissabte, uns amics comuns decidirem fer una excursió de Benafigos a l'Estrella per la conca del riu Montlleó. Recorde detalls d'aquell matí del mes de maig, el qual recorreguérem el camí mirant i admirant la vegetació, les roques, els singles per on el riu ha obert camí, els masos i molins a la vora d'un riu que començava a perdre l'aigua de les pluges de la primavera; fou una rica experiència de camp. Després hem seguit parlant d'aquella excursió i va créixer el meu interès per la molineria hidràulica en aquesta zona.

El riu Montlleó és un riu mediterrani i, per tant, de curs irregular; pot portar poc cabal o experimentar fortes riuades. En ell trobem zones d'aigües ràpides, en altres el riu va manso, de pedres grans cobertes de molsa, sargall que fa que camines com si fora el desert, zones de vegetació arbustiva grandiosa, zones on el riu es fa estret amb tolls d'aigua conservada de l'època de les pluges. Naix en un lloc anomenat “Ample de la Torre”, en el terme de Puerto Mingalvo, en la província de Terol, i després fa el seu camí per terres de Terol, el Maestrat i l'Alcalatén.

Sanchis Guarner diu que Montlleó és una veu àrab que significa “Muntanya de les Fonts o Ullals” que hi ha al seu naixement; també trobem ullals al Mas de Lázaro, Pla de Vistabella , terme de Benafigos i en “Los Ojales”, quan s'ajunta amb el barranc dels Frares que ve de Mosquerola. També pot vindre d'una derivació del nom del Gran Mestre del Temple Hugo de Montelauro o Montllor, segons diu Salvador Roig.

Aleshores voldria tractar en aquestes línies el patrimoni monumental dels molins del riu Montlleó, avui abandonats i sovint quasi enderrocats; l'objectiu és situar-los i que no es perdin i, també, apropar-los a la gent. El llibre fet per Benjamí Barberà, mestre i masover com ell diu, va aconseguir donar-li llum a aquestes línies.

L'any 2005 tornàrem a repetir aquesta passejada; a banda que visitarem els altres molins que té la conca del Montlleó fins als Ibarsos, aprofundírem més en els paisatges d'aigua que té el riu Montlleó.

La vista de lluny dels casals ens causà una gran impressió i de seguida van sorgir infinitud de preguntes sobre aquest tipus de construcció, que després d'un segle d'abandonament encara causaven aquell efecte. Com funcionaven? Quan foren construïts? Quin era el seu paper dins la societat, tant a nivell econòmic com a nivell social? Quina era la seva història?.

Aquestes preguntes van produir un afany de coneixement sobre el tema i les consultes van ser moltes i variades. Benjamí Barberà i Sergi Selma, experts en molineria, ens explicaren moltes d'aquestes preguntes i ens donaren informació sobre la molineria, el seu funcionament i la seva història. Una vegada que hem aprofundit en la molineria al Montlleó, els objectius eren donar a conèixer aquest ric patrimoni a la gent per a què conega l'existència d'aquestos molins i l'explicació del seu funcionament i la repercussió dins l'economia i l'evolució d'aquestes indústries a través del temps.

També hem de dir que aquest treball no pretén ser un estudi històric, ajustat al rigor científic; som conscients que gent introduïda en la matèria trobarà moltes llacunes i elements tractats superficialment. Ara bé, intentarem aportar i fer una reconstrucció de la història de la molineria al riu Montlleó i a Benafigos. No disposo de cap base bibliogràfica local, ja que fou cremada en el conflicte de la Guerra Civil. En definitiva, a més a més del patrimoni arquitectònic i artístic que constitueixen els molins, aquestos són el testimoni d'una història que en alguns casos arriba a ser mil·lenària; és per això que interessa donar a conèixer un altre dels molts elements que existeixen en la zona del Maestrat i que és una aportació més al coneixement de la seva història. Aquestos últims anys s'han fet estudis locals sobre molins, forns, pous, basses, fonts, casetes, etc. que han estat oblidats i que cal recuperar. Tot i això, els molins esdevenen documents humits i de pedra que revolen engrunes de la història recent dels benafiguins.

Primera marxa Benafigos - L'Estrella (any 1998)

Primera marxa Benafigos – L'Estrella (any 1998)

Segona marxa Benafigos - L'Estrella (any 2005)

Segona marxa Benafigos – l'Estrella  (any 2005)

Què és un molí?

El molí és un enginy humà que ha nascut per tal de moldre els grans dels cereals i en general, con diu B. Barberà, serveix per moldre, trinxar, esmicolar o desfer l'estructura de qualsevol cosa i, per extensió, s'aplicà el mateix nom a tot l'edifici que el conté. Els molins han anat evolucionant, però conserven un tret comú: la matèria prima s'obté a partir del fregament de dues pedres o moles. El que ha canviat amb el pas dels anys és la força motriu: de la pressió manual es va passar a l'animal, després a l'aigua i al vent i, finalment, a l'electricitat.

Podríem fer una classificació dels molins segons l'energia:

També podríem fer una classificació segons el producte a moldre:

Com hem vist, el mot molí engloba una diversitat d'indústries i ve donada per la funció i els usos per als quals foren construïts. Açò pot portar problemes, primer al no especificar-se la funció dels molins en molts documents antics; el segon problema és la tipologia i la denominació, ja que un molí hidràulic pot ser no fariner i un fariner pot no ser hidràulic, com és el cas d'enginys moguts per aigua:

Parlar dels molins del riu Montlleó és parlar de tecnologia i cal acceptar que ve marcada per una societat determinada. Al parlar d'aquestos molins farem referència als molins hidràulics fariners de roda horitzontal i a un batà; també solen anomenar-se a aquestos molins “maquileros”, ja que la maquila era la mesura de farina o blat que cobraven els moliners pel servei de molturació. En quant a la tipologia, serà un altre tema a tractar, ja que trobem molins sense pou, amb pou vertical i amb pou inclinat o rampa.

Un poc d'història

Des de les èpoques més remotes l'home ha hagut d'assegurar-se l'aliment i traure partit dels elements que es trobaven al seu abast, així com la recol·lecció de grans, fruites, brots tendres, arrels... els fruits de la recol·lecció són importants en la dieta dels pobles agrícoles. La molturació consistia en matxucar els grans fregant amb dues pedres, una que feia de base aplanada i una altra de tipus allargat per arrossegar; la pedra havia de ser dura. És en el Neolític quan es produeixen canvis importants tant en la societat com en l'instrumental.

Són els de tipus barquiforme els més generalitzats. El tipus de pedra és el rodeno; el jaciment més antic en la província fou en la Cova Fosca d'Ares i foren utilitzades per triturar pedra. Els grecs i romans solien utilitzar morter i pilons; un altre tipus era el format per una pedra fixa i un altra mòbil: la primera encaixava sobre la pedra volandera i funcionava directament per la força de mans i braços. També “la molineta”, formada per dos pedres circulars i planes: la superior és la mòbil i té dos forats, un per col·locar una barra de forma vertical per facilitar el moviment rotatori i un altre per introduir el grà; es van fer a l'època de la Guerra Civil, quan moldre estava controlat (a Vall d'Alba hi havia un picapedrer que feia molins d'aquests).

Molí de mà

Molí de mà

La complexitat de la societat romana i el augment de població va provocar que els molins manuals desaparegueren i s'engrandiren, moguts per esclaus i animals: eren els “molins de sang”; pel·lícules com Sansón o Conan el Bàrbar els describeixen.

Esquema d'un molí romà fariner de sang

Esquema d'un molí romà fariner de sang

És difícil precisar quan i on es va començar a controlar la nova energia produïda pel corrent de l'aigua. Estrabó, l'any 18 a. de C., va mencionar l'existència d'un molí accionat hidràulicament en el palau de Mitridates a l'Àsia Menor; quan els romans van conquerir l'actual Turquia se'l van endur a Roma. L'enginyer i arquitecte romà Vitrubi representa un altre tipus de molí, el de roda vertical i eix horitzontal, que necessitava un engranatge per moure les moles i la força de l'aigua; és de caràcter continu i s'han trobat restes a Arles i a prop de Roma.

Molí fariner de sang a Turquia

Molí fariner de sang a Turquía

L'origen del molí a la mediterrània i a les nostres contrades és un enigma, sobre el qual no puc aportar cap llum. Van ésser les croades? El portaren els àrabs? Hem vist que els grecs i romans el coneixen i, segons l'arqueologia i pel que fa a la roda horitzontal, sembla que és d'origen bàrbar; a Jutlandia hi ha indicis, també a la Xina al segle I, any 31, a Anglaterra al segle VI. Es diu que el molí d'aigua és una invenció mediterrània de principis de l'era cristiana degut a l'irregularitat dels cursos d'aigua i l'abundància de la ma d'obra.

A Espanya, les primeres referències les trobem en el Codi Visigòtic; posteriorment van ser els àrabs, quan perfeccionaren el sistema de regadiu i donaren importància als molins a través de sèquies, assuts, sínies... De fet, els àrabs són els difusors de la tècnica de dues grans civilitzacions basades en el regadiu: Mesopotàmia i Egipte. Els àrabs treballaven la terra conjuntament amb la gent de la terra; també es dedicaren a la realització de canals, extracció d'aigua a través de sínies i pous, així com la realització de diferents tipus de molins (batans, molins fariners d'aigua o “aceñas”, molins paperers...). El dret musulmà és explícit respecte als problemes de l'aigua; no cal incidir més: els àrabs van introduir el molí en les seves possessions, aquests molins estaven intercalats en el curs d'aigua, no la consumien, sols l'aprofitaven. Per generar la força del molí, la bassa i el pou són elements àrabs incorporats de l'àrea catalana, possiblement després de la conquesta de Lleida i Tortosa.

Aquest conjunt composat de bassa, pou i zona de regadiu defineix la tipologia del molí anomenat andalusí, enfront del feudal; poblacions o nuclis, per petits que fossin, tenien el seu molí i comença a generalitzar-se degut a que la població comença a augmentar i el procés de feudalització origina nous canvis que repercutirien en la tecnologia, també degut a l'aprofitament i fabricació d'estris de ferro.

Ara l'unitat agrícola no és el “rahl” àrab sinó el domini senyorial, inclosos els molins. El senyor concentrava en aquesta època el poder sobre les persones i les indústries existents en el seu domini; aquest invertia en la construcció de molins, ponts, forns... amb la seguretat que podien obligar a utilitzar-los a tots els que hi havia sota les seves ordes o sota la seva jurisdicció; les construccions es feien a través del treball personal, al qual estaven obligats els camperols dels seus dominis, els quals després havien de pagar pel seu ús. Els propietaris dels molins eren la noblesa, l'església, les ordres militars, inclòs el rei, i l'aigua també era competència reial; amb tot, hi va haver senyors o nobles que van assumir la facultat de la corona i donaren llicència per a construir molins. Els religiosos i els bisbes també retenien sota els seus dominis els molins; així ningú no en podia construir cap sense el seu permís.

La conquesta feudal de les terres de la Setena de Culla comporta una organització de l'espai i del treball de la terra, el repartiment de les terres i, amb ell, la fixació d'unes taxes i impostos senyorials entre senyors i camperols. La feudalització del territori atorgarà als molins un nou paper soci-econòmic: seran monopolis  privats en mans de senyors laics o eclesiàstics per l'obtenció de renda en les comunitats camperoles. Als segles XI i XII, els vassalls havien de moldre al molí del senyor i pagar la molta en espècie. En l'inventari que fa l'ordre de Montesa l'any 1320 dels castells, viles i llocs que té l'ordre en el regne de València, referent al Castell de Culla, el document diu:

L'existència de molins fariners al riu Montlleó es troba documentada al segle XIV en l'ordre de Montesa, així com les seues rendes en 1320. El molí, en aquestes donacions, és infeudat a diferents personatges per un cens fixat, normalment per la meitat dels guanys; el rei també té la seua reserva i els molins seran explotats pels seus propis feudataris de forma directa i, de fet, no es tracta de grans senyors, que reben importants propietats fetes pel rei en les donacions concedides per la seua ajuda en la lluita contra els sarraïns.

Són els Fabregat de Montlleó o els Edo de Vistabella; també es contractava un moliner d'ofici. Siga com siga, hi ha un “delme” sempre i la “mulneria o iure molendinarium” o dret del moliner.

Aspectes jurídics

Els furs estableixen la llibertat que tenen els súbdits del regne de València i, com a tals, els de la Setena de Culla, d'anar a moldre on volgueren, tant el blat com la dacsa o qualsevol cereal. Estava prohibit moldre el vespre del dissabte i el del diumenge i hi ha havia normes per a mesurar els cereals en la molta o “maquila”.

En les cartes de població, el molí era un dels drets que el senyor es deixava per a ell; com ja hem dit, alguna vegada el cedia als seus fidels, però amb l'obligació de construir el molí i moldre debades per a ell. Quan el molí no tenia prou aigua per moldre quedava deslligat el fidel de moldre en ell, L'anomenat “pas del molí” protegia jurídicament les instal·lacions i les persones que anaven al molí; quan l'aigua tenia que ser compartida com aigua de rec, es feia necessària una coordinació dels interessos de les dues parts i, en cas de conflicte, s'havia d'anar a l'autoritat del “sequier”. La construcció del molí representava una forta inversió i, aleshores, era freqüent que la propietat del molí i les seues rendes aparegueren repartides entre alguns fidels o propietaris.

“La Maquila”

El senyor del molí, com hem dit, el llogava mitjançant un pagament d'unes rendes. El 1250, Jaume I dóna en Morella a un particular un molí, fixant una renda anual de “sis cafisos de blat”. El que rep la concessió, com és natural, també fixa una renda: és la “maquila” o dret de moldre i es rebia amb espècie. Els furs tenien unes mesures i preus per aquest dret; aleshores podien variar d'un lloc a l'altre i les normes eren molt clares: 1/16 part pel blat, 1/15 per la dacsa i el mill i 1/13 part per l'ordi. Hi havia vegades que tenia que fer justícia el “mustacaf ” o oficial municipal per l'abús dels moliners, en no donar les parts corresponents o proporcionals de la mòlta. També estaven determinades una mesura per taleca de cinc barcelles, mesura i mitja per la de sis barcelles, mesura per barcella... açò és orientatiu i depenia de la distància del molí (com més lluny del poble era el molí, menys es cobrava) i del tipus de blat a moldre o cereal (si la xeixa era arestosa o tosella, blanca o roja, dura o tova). Últimament, el moldre es pagava en diners.

El sistema mètric tenia com unitat “el cafís”; aquest tenia 12 barcelles i la barcella quatre almuts, la barcella eren 12 Kg. i la mitja mesura era un Kg. i mig. Per baix estava el mig almut, el quarteró (igual a 8 mesuretes) i el mig quarteró.

Al desaparèixer la carta de població de Benafigos no sabem els drets i deures de la població, ja que les referències documentals medievals es perden a la nit dels temps; a Benafigos ens indiquen l'existència física de molins, podent referir-se als molins de sang, tahones o simplement una retenció del dret per construir-los si hi havia possibilitats. El vocable tahona, molí de moles, deriva de l'àrab “tahuna” o molí de vent o molí mogut o impulsat per un mitjà que no sigui hidràulic; al S. XIII el vocable àrab “raha” les defineix com “molendinum”, és a dir, molí accionat amb aigua.

A Benafigos, l'Orde va concedir al Consell la facultat de construir molins, forns i ferreries amb tots els drets i pertinences a canvi d'una quantitat anual o bé passava a mans de particulars que pagaven un cànon a l'Orde. La situació canviarà al S. XVIII, quan va entrar el Decret de Nova Planta; es van extiguir molts drets i abusos que atentaven contra els camperols, s'alliberà a aquests l'adscripció a la terra i es va permetre l'expansió i el creixement d'una societat basada en gent lliure que tenia masos grans i rics. Ja al s. XVIII coneixen el molí al barranc de l'Ortisella; datar-lo és un risc, però al ràfel del casal hi ha una data (any 1770) i a l'any 1865 se'l coneixia com a Molí d'Escrig i, més tard, com a Molí de Marcelino o de Soquets, estant habitat fins als anys 50, que va plegar.

Amos i moliners

A les primeries, els vells molins foren explotats pels senyors; al voltant del s. XIV s'arrenden a particulars: la propietat útil correspon a l'arrendatari, però li paguen un cànon fix, dues vegades a l'any. Un fet és evident: a les darreries, quan els molins, després de molts esdeveniments, passen a la gent del poble, ja han perdut la rendibilitat o els queda poca cosa; els arrendataris pertanyien a nissagues especialitzades i molts moliners estaven emparentats.

Amb els molins manuals eren les dones qui feien la molturació en un principi o esclaus en Roma i Grècia o gent de classe baixa; per tant, en aquestes societats l'ofici de moliner no tenia cap status social important: eren importants els intel·lectuals. A l'Edat Mitjana es consolida l'ofici de moliner en la forma i les característiques; l'ofici requereix un aprenentatge que passarà de pares a fills, éssen sens dubte un professional. Mitjançant el so detectava qualsevol anomalia del giny, fins i tot si era al llit; d'altra banda, el seu olfacte no era aliè a la flaire d'una farina massa escalfada. Els jovents s'iniciaven aviat en tasques no especialitzades, com netejar canals de fulles i brossa o trencar el gel a l'hivern; amb el temps i el contacte diari s'adquiria el domini i el coneixement del funcionament del molí. A molts llocs, el moliner compaginava el seu treball amb el de camperol i ramader, doncs treballava les terres dels voltants del molí i també solien tindre animals; aquestos animals consumien part del producte que obtenia el moliner pel seu treball.

Primer cobraven en espècie i, més tard, en diners; cada moliner tenia estipulada una quantitat i depenia del tipus de blat (només de xeixa, per exemple, n'hi havia d'arestosa, tossella, tova, dura, roja, i blanca). La distància al nucli urbà era inversament proporcional a la quantitat cobrada; és a dir, quan més lluny del poble era el molí hom cobrava menys. Malgrat tot, hi havia gent que no se'n refiava i posava en dubte la seva honestedat: “De moliner canviaràs, però de lladre no te n'escaparàs”

Cal dir que la competència entre molins no era sols una cosa entre moliners de diversos termes que cercaven clients a les viles veïnes; també els mateixos moliners de la vila eixien a buscar clients als camins i s'originaven amb freqüència baralles entre ells. A l'any 1580 es dicten uns furs que fan referència a la molta; el títol XXV del llibre diu: “Dels moliners, flaquers y forners, y dels banys”. Marquen un poc sobre el pes del cereal, la disposició de molins i moles, els dies de molta, el pagament del dret de mòlta i la destrucció de molins.

Títol XXV de l'edició de 1580 dels Furs de Taraçona

Tìtol XXV de l'edició de 1580 dels Furs de Taraçona

L'art de moldre el grà

Una vegada hem parlat de la història del molí, anem a concretar més sobre els molins d'aigua en el riu Montlleó, de l'emplaçament puntual i de la localització general d'aquests enginys, així com del paper social i econòmic que tingueren en la zona, introduïts pel feudalisme o conquerits als àrabs que vivien en aquestes terres que portaven la seua explotació i gestió. Els treballs consultats sobre els molins mostren que es tracta d'unes construccions tècniques diferents al molí europeu, sobretot per la presència de determinats elements formals com el cup, no utilitzat en Occident. Per això la hipòtesi del molí d'origen andalusí cobra força en els molins fariners del riu Montlleó.

La descripció que segueix l'hem feta a partir de les restes que queden dels molins del riu Montlleó, de la descripció oral de gent anònima que recorden el funcionament i d'altres persones, ex-moliners inclosos, que ens han aportat valuoses dades; també he consultat material bibliogràfic que ens ha aportat descripcions i dibuixos, posant-ho a l'abast de tothom.

Per introduir-nos en el tema, i a manera d'avanç, podem dir que el funcionament del molí fariner hidràulic de roda horitzontal anava lligat a la força motriu de l'aigua, emmagatzemada o no, que, caient d'un desnivell, feia giravoltar un mecanisme i aquest movia una roda de pedra que, fent pressió més o menys sobre una altra roda fixa, aixafava el grà fins obtenir la farina.

La descripció detallada d'un molí no sempre és igual per a tots; ara bé, com és un molí fariner? Donat que el principi de funcionament de tot molí es basa en l'aprofitament de l'aigua, l'emplaçament es localitza en un lloc on es puga aconseguir bastant potencial hidràulic. La descripció la farem començant per la part hidràulica, és a dir, el recorregut de l'aigua; la seguirem pel mecanisme, seguint un orde de baix a dalt, és a dir, des de les peces o elements situats a la part més baixa del molí fins als que trobem a la sala de moldre pròpiament dita, els elements que hi intervenen i el recorregut del grà i la farina. També després, en el vocabulari i tot un seguit de notes corresponents a sinònims, altres idiomes i etiologia, amb el propòsit de complementar l'element descrit.

Encara que cada molí fariner té les seues característiques pròpies en funció del lloc on es troba, sempre tenim una sèrie d'instal·lacions bàsiques i un funcionament comú; també és veritat que el nom de les peces i els elements són diferents d'un lloc a l'altre. A Catalunya i al País Valencià trobem documentació medieval que descriu el funcionament i com eren els molins fariners; no vull entrar en la discussió dels historiadors si el molí el van portar els romans o els àrabs o qui els va construir. Com hem dit abans, en la Tinença de Culla, l'any 1320, tenim molins fariners que deuen pagar unes rendes: el Molí del Pas, al riu Montlleó, ve datat en l'any 1431 pel padró de vàlues del siti per a la peita; el situa a l'antic camí de Culla a Vistabella i se valora en 100 sous. Al molí de l'Ortisella apareix la data de 1770 en el ràfec, així com en el molí de Teresa del Molinell, construït per aquell any.

En el vocabulari final, el nom de les peces i elements també tenen un nom àrab i altres que són llatins; com ja he dit, no vull decantar-me a qualsevol hipòtesi i només vol ser orientatiu en aquestos molins fariners.

El primer pas és trobar el molí i la seua accessibilitat; a diferència d'altres indrets, el riu Montlleó no és un riu que duia un corrent important, doncs les seues aigües eren i són molt irregulars; a les nostres terres calia deturar i reunir l'aigua per tal que, acumulada, tingués prou força  per a girar el mecanisme del molí. Aquesta recollida de l'aigua començava en un mur de contenció fet pels moliners: és l'assut.

L'assut no és més que un obstacle o barrera al curs d'aigua que la retenia, l'elevava, la desviava i l'enviava a la sèquia que la portava directament al molí.

Els tipus primitius d'assuts eren una barreta de troncs, pedres, terra, cudols i gleves de matolls i terra; els moders es feien de pedra amb morter i la llargada i l'alçaria depenien del lloc on eren situats. Sempre que es podia s'aprofitava algun accident en el curs del riu que permetés un bon embassament.

Assut i sequia del Molinet o el Molí del Forcall

Assut i sequia del Molinet o el Molí del Forcall

Assut del Molí Gondorro

Assut del Molí Gondorro

L'assut es netejava quan calia, normalment una vegada a l'any; altres voltes havia que refer-los degut a l'embranzida de l'aigua. Hi havia molins, com el de Marcelino (Benafigos), en els què, quan l'assut no donava abast al molí, l'aigua s'arreplegava de fonts i dels escorrins del barranc de l'Ortisella.

L'aigua elevada a l'assut entrava directament a la sèquia per unes comportes i anava mansament pel poc pendent fins a la bassa; la comporta constava d'una part mòbil i d'unes parts fixes ancorades en les parets de la sèquia. També aquesta comporta està situada en altres llocs de la sèquia i permetia l'evacuació de l'aigua al barranc o riu en cas d'excés d'aigua a la bassa; aquesta comporta rep el nom de “trestelladors” i també derivava l'aigua embassada a alguns hortets dels voltants.

Trestellador (Molí de Los Ojales)

Trestellador (Molí de Los Ojales)

Les sèquies portaven l'aigua de l'assut al molí directament o a la bassa o vorejant el riu excavades a la terra, fetes de pedra o buidant les cingleres del riu (Molí Gondorro i Molinet); en alguns molins són meravelloses obres d'ingenyeria. Encara avui podem observar trossos i indicis de les sèquies en alguns indrets, canalitzant l'aigua a les basses, ja que en alguns molins era fonamental la reserva d'aigua per a poder obtindre pressió uniforme i continuïtat en el procés de la molta. Pel que sembla, eren construïdes pels mateixos moliners, que també les reparaven i, quan calia, les mantenien netes de vegetació i brosses.

La sèquia ens porta a la bassa; la seva forma i capacitat s'adapta a les possibilitats del terreny, segons la topografia i l'espai disponible; per regla general, tenen forma allargada, amb eixamplament progressiu des de la fi de la sèquia fins a la boca de connexió amb el molí. Excavades a la terra i tancades amb parets de pedra, es tanquen segons l'espai de què es disposa per construir cada bassa; més o menys prop del casalici es feia el cup o rampa. Els molins del Molinet i Blanc són de rampa, mentres que el Molí del Pas és de cup.

Sèquia buidada de la cinglera del riu (Molí Gondorro)

Sèquia buidada de la cinglera del riu (Molí Gondorro)

Començament de la sèquia (El Molinet)

Començament de la sèquia (El Molinet)

Les basses són amorfes pel fet que s'aprofitava el terreny; també jugava la poca impermeabilitat a l'hora de fer-les i per això ens trobem alguns molins molt humits.

Bassa plena de matolls i brossa, a l’esquerra trobem el cup amb reixa (Molí del Pas)

Bassa plena de matolls i brossa, a l'esquerra trobem el cup amb reixa (Molí del Pas)

La bassa acumulava l'aigua provinent de la sèquia en espera d'ésser utilitzada; així s'aconseguia una regularitat en la pressió de l'aigua que queia primer sobre el cup i després sobre el mecanisme. Quant més gran era la bassa (o siga, fonda) s'aconseguia una major pressió de l'aigua i un rendiment superior; també en èpoques deficitàries d'aigua o cabdals feia de reserva d'aigua, ja que s'emmagatzemava tota la possible.

Al final de les basses, a la part més fonda o al final de la sèquia en alguns molins, trobem la boca del cup o rampa, que estava protegida per una reixa per tal d'evitar l'entrada de troncs i rames; l'amplària sol oscil·lar entre 0'50 m. i 1 metre.

Boca del cup

Boca del cup

Cup inclinat del Molinet o Molí del Forcall del Riu

Cup inclinat del Molinet o Molí del Forcall del Riu

Rampa del Molí de Los Ojales

Rampa del Molí los Ojales

Com que la força i potència del molí radicava en la profunditat de la bassa i no de la superfície, l'aigua anava al cup i d'aquí es projectava contra el mecanisme i aquest havia d'aguantar l'aigua de la bassa o sèquia i provocar la pressió.

Cup horitzontal (Molí Gondorro)

Cup horitzontal (Molí Gondorro)

El cup és una construcció sòlida de pedra picada; si el conducte és inclinat es considera “rampa” i si és vertical es considera “cup”. La rampa estava construïda amb blocs de pedra de grans dimensions i havia de tindre una superfície interna llisa i uniforme, per a evitar la menor pèrdua de càrrega i per a fer que la velocitat d'eixida de l'aigua fou màxima; la pedra havia d'estar ben consolidada i picada i el seu llit havia de ser ben fort i ben fet, amb un reforç exterior de forma escalonada, construït en maçoneria, formigó o morter. La seua forma és tronco-piramidal inversa i les dimensions van des de 1'20 en l'embocadura fins a 20 cm. en l'extrem del carcol; la llargària aplega als 14 cm. i té una pendent d'uns 40 graus. El cup més freqüent sol ser circular, tot i que també els trobem quadrats, hexagonals i rectangulars; la seua profunditat pot ser des dels 2'20 m. als 12 m. d'alguns molins i inclús podrien ser més fondos.

Els cups inclinats tenien reforços externs en forma esglaonada, esculpits expressament ja que servien per a que els moliners baixaren a netejar-los.

La majoria de cups, a més de trobar-se al costat del molí, es construïen a l'extrem de la bassa o sèquia; un molí fariner amb un cup de 3 a 4 metres de salt es considera de potència mitjana, mentres que un que en tinga vuit o més metres es considera de gran potència. Quant més alt era el cup, l'aigua queia amb més força sobre el rodet i, d'aquesta manera, podia moure moles més grans i, per tant, millorar la capacitat de moltura.

L'adopció del cup és d'origen medieval (segles XII, XIII). Del cup, l'aigua era conduïda per una mena de canalot o “saetillo” al mecanisme del molí; era un conducte de fusta, a vegades feta d'un sol tronc d'arbre buidat i, més modernament, de fusta, tot i que també pot ser de ferro. S'anomena a esta peça “segitia”.

La botana és una fusta reforçada amb peces de ferro o folrades de planxes metàl·liques; la seua funció era la de produir, concentrar i dirigir un raig d'aigua que incidia damunt el mecanisme per fer-lo girar.

Hi ha molins en els què la botana tanca directament el cup (Molí Marcelino). Al final de la botana estava el ganxo d'arrancar la mola, fet de ferro; s'estirava de dins del molí i tancava i obria més o menys la sortida de l'aigua de la bassa. Per tal de graduar la velocitat de la mola, el ferro travessa el sostre del carcau i acaba en una espècie de maneta o ganxo, la forma del qual recorda el mànec d'un bastó.

El mecanisme funciona igual que el tap d'una bassa de rec: en estirar o abaixar el ganxo, es dóna o es tanca el pas de l'aigua i així és pot posar en marxa o aturar la mola i també donar-hi més o menys cavalls de força al molí.

Una vegada fet el recorregut, l'aigua desguassa fora del molí; solem trobar-lo a la part més baixa del casal i s'anomena “carcau o cacau”. És la cambra on hi ha el mecanisme que mou la mola i on desguassa l'aigua i, per regla general, és una mena de túnel amb el sostre voltat de forma semicircular i dimensions variables; la coberta és de volta i construïda amb pedra i argamassa.

L'amplària i fondària és proporcional a la configuració del molí; en alguns molins, com el de Marcelino o el del Pas, es pot accedir al carcau per la seua obertura i es poden veure els seus paraments i els dipòsits calcaris produïts al llarg del temps.

Carcau

Carcau

Detall de la botana i ganxo d'arrancar la mola

Detall de la botana i ganxo d'arrancar la mola

L'aigua produeix unes escarritxades al sortit l'aigua per la botana i se les anomena “tosco”; l'aigua, una vegada havia fet girar el mecanisme, s'escolava per la sortida del carcau i retornava al riu o a una altra sèquia per fer moure un altre molí o regar les hortetes dels voltants dels molins.

En el carcau trobem una de les peces claus del molí; és una roda circular i que té unes aletes o pales en forma de cullera. Les rodes tenen que estar ben fetes, ja que la seua imperfecció produiria contrabandejos, de maneraa que això repercutiria en el funcionament del molí i en la molta.

Roda d'alems o aleps

Roda d'alems o aleps

A banda, ha de ser resistent a l'humitat i suportar l'embranzida de l'aigua; la fusta utilitzada sol ser d'olivera, de faig i també d'alzina o inclús roure; a aquesta peça se l'anomena “roda d'alems, aleps o rodet”. L'aigua, en obrir el ganxo de la botana, queia amb força sobre la roda, fent una pressió; és en aquest moment quan l'energia hidràulica es transformava en mecànica.

La roda pot tindre 24, 32 i inclús pot arribar als 50 alems, segons el tamany del molí i la roda; estaven posats en posició inclinada, damunt els quals l'aigua exercia la seva força en direcció perpendicular a l'eix de rotació. El rodet era situat al mig del carcau, a mig metre del fons, i per a què el rodet girara l'aigua havia de caure sobre quatre o cinc àleps alhora. Segons els nostres avantpassats, per a determinar en quin punt havia d'ésser situada la segitia i la comporta en relació al rodet el mètode consistia en fer projectar la claror d'un llum sobre el rodet, temptejant l'indret on el llum il·luminava els 4 o 5 aleps mencionats.

La construcció del rodet era una feina delicada i llarga. Els aleps estan units per mitjà de claus i conjuntats amb la circumferència de la roda i el arbre mitjançant raigs i falques; la roda és subjectada per un cercle de ferro, el diàmetre del qual oscil·la entre 1'50 m. i 1'75 m. i 12 cm. de grossària.

Detall de la roda d'alems

Detall de la roda d'alems

Alems

Alems

Baix d'aquesta roda tenim el “banc”, que és una peça de fusta gruixuda de 20 x 30 cm. i 2 m. de llargària; serveix de suport a la roda d'alems i també servia per poder alçar o abaixar les moles per graduar-les.

Situat transversalment al terra del carcau, trobem una peça que pot estar encaixada en un dels extrems o al rebaixament del sol del carcol, perquè no puga desplaçar-se al funcionar el rodet, mentre que l'altra esta unida a l'alçador mitjançant un forat; aquest travessa la volta de la sala de moldre i permet aixecar o baixar el banc i, per tant, fa alçar o baixar la mola, obtenint una farina més o menys fina (sèmola o farina).

A Mallorca s'anomena “la romana” o regulador; és un conjunt de peces que serveixen per a alçar o baixar la mola superior i graduar d'aquesta forma la gruixa de la farina (M. A. Carbonero, 1992).

També podem trobar al carcau una peça anomenada “fre”, que als molins del Montlleó no l'hem vista. El fre és un tronc de fusta gruixut, irregular i asimètric, de secció quadrada i que serveix per a frenar la pressió de l'aigua.

El banc serveix de suport a l'arbre i té com funció el transmetre el gir de la roda a les moles; està dividit en dos trams ben diferenciats: l'interior, de fusta, i el superior, de ferro. En el tram de fusta, la part inferior és de secció quadrada o rodona, descansa al mig del banc mitjançant una peça que l'anomenen “gorronera de l'arbre” i va sobre un clau incrustat en ell; aquest clau el solien fer de bronze i així patia un desgast més lent, ja que el fregament és molt important degut al pes que deu suportar, ja que aquesta peça facilita el moviment de rotació de l'eix. Un poc més dalt s'encaixa la roda d'alems, amb les corresponents cunyes de fusta.

La part superior de l'arbre pot ser de fusta i, generalment, de ferro; dins del darrer tros s'introdueix una barra de ferro forjat: és el “collferro”, que té una part inferior que és plana i s'encaixa, com hem dit, a l'arbre, subjectant-se amb falques i uns cèrcols de ferro que l'abrasen. Després, aquesta peça sol ser rodona fins que s'introdueix en la “nadilla” o “manilla”, on ja és quadrada; després és una peça de ferro pla i té forma d'hèlix, més gruixut al mig que a les puntes i s'encaixa en un rebaixament fet a l'ull de la mola volandera i al collferro per a que volte quan ho fa l'arbre.

Quan trobem l'ull de la mola fixa, apareix un punt de fricció delicat que s'ha d'aconseguir tapar per a que no s'escapi el blat i que no freni el moviment rotatori de l'eix. Per evitar aquesta fricció s'encaixava dins l'ull un cilindre de fusta compacte de carrasca o dues peces semicirculars de fusta de figuera, que van encaixades al forat de la pedra deixant només l'espai necessari per girar l'eix, que també es podia lubrificar amb greix d'animal o cansalada de porc; per evitar que s'escapés el grà, es clavava un cuir a la botana que, ajustat al collferro, feia aquesta funció. L'eix o collferro pot continuar en alguns molins (Molí de la Cova) fins al revoltó del pis superior, transmetent un moviment per mitjà de politges i posant en funcionament “la limpia”; més tard parlarem d'aquest mecanisme.

Una peça petita que té gran importància en el moviment de l'arbre és l'agulla, una espècie de punta cònica de ferro, bronze o coure que descansava i s'ajustava dins el dau, sort de cub o cassoleta clavada al mig del banc.

Cassoletes i agulla

Cassoletes i agulla

El clau feia de coixinet fix i facilitava el moviment de rotació de l'eix, suportant per tant el pes de la part mòbil del molí; quan es desgastava per culpa de la fricció es canviava la posició d'ambdues peces.

Prèviament al recorregut del grà dins del molí descriurem el blat, la seva essència, les condicions en les què arriba al molí i la seua manipulació abans de convertir-se en farina.

El blat es pot dividir en dues classes: el de grà tendre i el de grà dur. L'arribada al molí és produïa en sacs carregats sobre animals i, posteriorment, en carros, podent arribar net o brut. La primera feina del moliner era la neteja del blat per tal d'obtenir una farina de qualitat abans de moldre'l. Antigament el blat es netejava de forma manual amb un sedàs o porgador, que un cop carregat de blat es feia rodar quedant les porgueres al mig, les quals i juntament amb les impureses que queien per sota es guardaven per a les gallines; aquestes impureses eren grans de blat malalts, grans d'altres plantes, pols, palles, pedretes i altres.

Sedassos

Sedassos

Desprès de porgar-lo es rentava en una basseta d'aigua corrent que estava fora del molí; açò era una operació molt costosa, doncs calia eixugar el blat. Poc a poc cau en desús en ser substituïda aquesta operació per “la llimpia o limpia”.

Llimpia o triadora (Molí del Pas)

Llimpia o triadora (Molí del Pas)

Aquest aparell estava en un lloc apartat o al sostre superior del molí; era un artefacte format per un conjunt de porgadors o garbells que anaven separant la brutícia del blat i el “capellut o bollo” que es deia al blat vestit. El blat es disposava a la limpia i d'ella queia als porgadors de distints tipus; uns eren plans i altres cilíndrics, moguts per la transmissió de les politges i corretges de cuiro que transmetien el moviment al molí aconseguint el va-i-vé o moviment rotatori necessari per netejar el cereal. La mateixa màquina assecava també de forma ràpida el grà fins arribar al punt d'humitat necessària per començar a moldre. També per separar les diferents classes de farina trobem el sedàs i, finalment, “el cesor”, que garbellava sèmola i segó i que surt del sedàs.

Una vegada dins del molí, el recorregut del grà i la farina comença a la “gronsa o tremuja”, a la qual s'accedia per uns graons i on es vessava el cereal que s'havia de moldre. Aquesta és un dipòsit o caixa de fusta de forma piramidal invertida; la gronsa està graduada per dins amb uns claus que permeten controlar la quantitat de blat que té a l'interior.

Gronsa del Molí del Pas

Gronsa del Molí del Pas

Gronsa del Molí la Cova

Gronsa del Molí la Cova

La gronsa s'aguanta en l'aire per mitjà de quatre potes de fusta anomenats cavallets, que reposen damunt “l'estora”; també pot estar damunt d'unes bigues de fusta encaixades a la paret, a vegades giratòries, per a què puga permetre desplaçar la gronsa i voltejar les moles per poder picar-les. Solen cabre sis barcelles (la barcella equival, més o menys, a 12 o 13 Kg.).

A la part inferior de la gronsa hi ha una mena de canaleta, que és la “gronseta”, que deixava caure de forma gradual a l'ull de la mola superior el gra; aquest conducte es pot inclinar més o menys per mitjà del “cavallet” i la “castanyeta”, que amb el seu moviment oscil·latori produït per les irregularitats de la cara superior de la mola on descansen aquestes dues peces s'encarreguen de què no es pare el xorroll de blat que cau a l'ull de la mola. Al mateix temps produïa un soroll característic que avisava al moliner dels canvis de velocitat i de quan no quedava grà que moldre.

Canaleta i ull de la mola (Molí de Marcelino)

Canaleta i ull de la mola (Molí de Marcelino)

Gronsa (Molí del Pas)

Gronsa (Molí del Pas)

La molta es produïa al mig de les moles i el grà esclafat es convertia en farina més o menys fina. El segó (pell del grà) es trenca en primer lloc i, mitjançant les ratlles llargues, es desplaça cap a l'extrem; el grà, ja net i per l'efecte rotatori de les moles, es desplaça, però és esmicolat i afinat, de manera que arriba a l'exterior fet farina.

La farina surt a l'exterior per un forat o canaleta: “el farinal o forat de rajar” que hi ha damunt “l'estora o riscle”; aquesta era una caixa rodona, poligonal o hexagonal de fusta o metàl·lica que cobria pel damunt i pel voltant les moles, protegint-les, i que privava que la farina i el segó sortira pel costats. Sols es deixava  lliure l'ull de la mola mòbil per poder-hi caure el grà.

Moltes peces del mecanisme del molí les feien els propis moliners; les limpies i les rodes d'aleps eren fabricades per gent de la zona: Edelmiro Rull de Culla, Artemio de Benassal, Juan Porcar del mas de l'Alar de Culla, Vicente Cervera de les Useres... Les peces i elements eren fonamentalment iguals; sols diferia en la disposició i grandària del molí. La farina queia en una mena de caixa rectangular feta d'obra o fusta i també de pedra, situada a sota mateix de les moles; és la “basseta per la farina o farineral” o “basseta per la farina en fulla”. Després deixa d'utilitzar-se perque els moliners preferien estalviar-se la feina de recollir la farina i anaven directament dins la taleca.

Detall del riscle i estora i a sota la basseta per la farina (Molí del Pas)

Detall del riscle i estora i a sota la basseta per la farina (Molí del Pas)

La farina es recollia de la pastera amb un taullellet o pala curta i corba de fusta que l'introduïa a la taleca; aquesta operació era prou meticulosa i requeria certa destresa.

Ensacant la farina

Ensacant la farina

Bastó i pala per ensacar la farina

Bastó i pala per ensacar la farina

Primer s'agafava un bastó i se passava dintre de la taleca i s'anava omplint de farina, apretant-la al cul del sac i no deixan plecs; s'aplegava a casa i se separava.

Talegues, sedàs i pastera

Talegues, sedàs i pastera

La taleca era un sac de fibra de cànem o lli, és a dir, de millor tela que un sac normal, de forma allargada i d'uns 50 Kg. de capacitat o inclús més. La farina, a casa i últimament al molí, se separava del segó; aquest es donava als animals, encara que en temps d'extrema necessitat podia mesclar-se amb la farina i fer pa. Una vegada ensacada, s'acabava el treball del moliner i una vegada portada a casa o al forn començava la del forner; açò serà un altre capítol.

Hem deixat per al final les pedres o moles que són les peces centrals d'un molí hidràulic. Quan diem molí d'una mola, en realitat estem parlant de dues moles, una de fixa (“la sotana”) i una altra que té moviment (anomenada “volandera o corredora”). El tamany i la grossària de les moles és important perquè està en funció de les variacions del cabdal d'aigua i del producte a moldre; en el Marroc, les moles volanderes van des d'els 50 als 100 cm. de diàmetre i una grossària de 5 a 18 cm. En Palestina AVITSUR diu que les moles tenen de 90 a 120 cm. de diàmetre i que són les més usuals en l'Alta Edat Mitjana fins als nostres temps.

En el País Valencià les moles més recents són superiors als 100 cm de diàmetre i podien arribar als 150 cm. i la grossària de 15 a 30 cm.; és la mola francesa, de més consistència i utilitzada per a moldre blat. En Catalunya, amb presència àrab fins al segle XIII, les moles tenien 100 cm. de diàmetre i 20 cm. de grossària i és la característica tècnica dels molins, així com la descripció dels seus elements.

La mola fixa o sotana estava en situació de perfecta horitzontalitat i ben subjectada a l'ull i portava incrustada la boix i, per la perforació d'aquesta, la part rodona del collferro era més grossa que la mòbil.

La mola mòbil estava encaixada plana damunt la fixa i ajustada per la nadilla al cap del collferro; la part superior de l'arbre que hi comunicava el moviment era menys grossa entre 20 i 30 cm. i la part exterior més prima que la central. Les condicions que han de complir les moles són duresa relativa, porositat, homogeneïtat i que durant el seu treball no escalfi el gra. Hi havia llocs que les pedres calcàries no tenien prou duresa i canters locals, els pedrapiquers i canters d'Ulldecona, fornien de moles per moldre olives a una gran zona de Tarragona i Castelló.

Mola catalana del Molí del Mas Blanc Mola catalana del Molí del Mas Blanc

Moles catalanes del Molí del Mas Blanc

En el molí de vent de la lloma de casa d'en Lluna, prop del riu Montlleó, hi ha un llindar de pedra saulonenca d'una finestra, on trobem la següent inscripció: “año 1873 / CANDIDO JUAN”; també sobre la porta d'una casa del mas de la Vila, la inscripció “CANDIDO JUAN  1873” i, en el Mas de la Manxa de Culla, hi ha dues moles de pedra calcària que s'empraven per a moldre el ciment natural de la pedrera. En una de les moles presenta la  inscripció  “año 1878 / CANDIDO JUAN”; hi havia un pedrapiquer que treballà als termes de Culla i Atzeneta.

Nadilla

Nadilla

Les moles són ben diverses i les trobem de “ull de serp", borrenques, granítiques, calcàries, basàltiques, etc. Les més anomenades són “les moles catalanes”, que trobem en gran quantitat de molins; al riu Montlleó són les més corrents.

Les moles, per poder esclafar el gra i no recalfar-lo excessivament, portaven un ratllat de línies rectes la mola mòbil i de línies corbes la fixa; açò depenia de la qualitat de la pedra. El ratllat era el més important i podia ser més o menys profund i més o menys ample, segons el tipus de farina i el gust del moliner.

Al voltant de l'ull de la mola, que solia ser ample per donar ventilació, la mola presenta una lleugera profunditat amb ratlles més grosses que tenien con a finalitat trencar el grà abans que aquest passés a tot l'entramat de ratlles, on el grà és reduïa a farina. Per la força centrífuga la farina es desplaçava a través de les ratlles cap al riscle, fins que per un forat queia al farineral; segons moliners consultats, les ratlles o estries de les moles es deien “bufadores o refredadores o ventiladores”.

La continua fricció que realitzaven les moles podien provocar el trencament d'una o d'ambdues moles; per tal d'evitar-ho es reforçaven amb cèrcols o llànties de ferro. L'ús continuat allisava i gastava la superfície rugosa i la qualitat de la farina baixava i, per tant, calia repicar-les. Primer les moles es picaven sense cap rebaix, però açò feia que el grà s'esclafara excessivament, desfent el segó en excés i suposant una pèrdua de blancura de la farina. Per evitar-ho es picaven 3 zones concèntriques:

Per repicar les dues primeres zones s'emprava l'escoda, una espècie de martell amb dues puntes; els solcs anomenats regates o bufadores es picaven amb el tallant per donar-los el calat necessari i després es rebaixava amb la buixarda la part decreixent fins arribar al nivell de la mola. Una segona tasca de manteniment és la de tindre nivellades les moles, doncs si no és així d'un costat surt la farina cremada i de l'altre amb fullam; per això, cada cert temps, el moliner comprovava el nivell de les moles.

Moliner picant les moles

Moliner picant les moles

Aparell per a anivellar moles

Aparell per a anivellar moles

Moliner traient les moles mitjançant la cabra o quinal

Moliner traient les moles mitjançant la cabra o quinal

Després del repicat mai es molia blat, malgrat que les moles no es netejaven a fons a causa del procés d'acomodació i d'ajust; durant un dia sols es molia ordi, dacsa o qualsevol altre grà.

El tallat de les regates es realitzava en les moles catalanes per mitjà dels perpals i cilindres de fusta (un tronc de fusta del diàmetre de l'ull); es traïen les moles fent palanca, recolzant-les dintre del farinal, i les donaven la volta situant-les en posició horitzontal damunt d'uns pilons o cilindres de fusta.

Quan es traïen les moles franceses aquestes es voltaven amb auxili del “quinal o cabra”, que era una biga vertical de fusta o de ferro amb dos braços arquejats que s'introduïen pels extrems en uns forats diametralment oposats que portaven les moles als costats. Aquesta peça traïa les moles sense a penes esforç.

Eines per repicar les moles

Caldria preguntar-se com transportaven les moles, ja que arribaven als 1500 Kg., fins als molins en aquesta zona abrupta que només tenia camins de ferradura, camins que sols passava un matxo i assagadors pels ramats.

Primer se servien de carros especials; després, on no arribava el carro, es feia passar un tronc de fusta per l'ull de la mola, fent-la rodar i subjectant-la per a que no es tombara, procediment de manera semblant a l'utilitzat quan s'havia de voltar una mola per a picar-la.

MESURES

Per moldre o molturar, com ja hem dit, es cobrava en blat a raó d'una mesura per barcella; si bé no coincideixen amb la proporció perquè cadascú tenia el seu preu, la mesura en grans es la següent:

Un cafis ------------- 12 barcelles ------------- 199'44 l.
Una barcella ------------- 4 almuts ------------- 16,62 l.
Un almut ------------- 2 quarterons ------------- 4,18 l.
Un quarteró ------------- ------------- ------------- 1,0375 l.
Més avant, la molta es pagava en diners
Una lliura ------------- 20 sous ------------- 12 diners

El blat que més es molia era la xeixa amb les varietats roja, que donava el millor pa, “parda i sabatera”, de gran rendiment. Altres tipus de blat són “fartó, xamorro varietat motxo”, que donaven bon pa, així com les varietats Portaceli i Sigüenza. També es molien llegums i cereals com cigrons, pèsols, guixes, panís per fer farinetes, així com l'ordi i el ségol.

1 | 2 | 3 | Ver texto completo Ir a la 2ª parteIr
Versión para imprimir Imprimir directamente
Versión para imprimir Imprimir directamente

[P.I.B.] [Benafigos] [Foro] [Comunicados] [Contactar]

© Penya Independent de Benafigos, 2003 - 2015

Todos los logotipos, marcas, nombres de empresa y cualquier otra referencia a títulos protegidos por la propiedad industrial o intelectual que se nombran en esta Web son propiedad de sus titulares. Los comunicados y los mensajes del foro, así como las noticias externas nombradas en cualquiera de los apartados de esta Web, son responsabilidad de sus autores respectivos. Sólo nos hacemos responsables de los mensajes, comunicados o noticias que están firmados por la Penya Independent de Benafigos.
Los datos proporcionados en el registro de usuario son exclusivamente para ser utilizados dentro de esta Web. No vendemos ni cedemos a nadie los datos de quien se registre aquí. Si quieres dejar de ser usuario de nuestra Web, puedes darte de baja siempre que quieras, tanto desde el foro como desde la Administración de Usuarios (dentro de la sección de Actualidad).
Servidor Creado con Base de datos Alojado en Para descargar archivos
Apache Foundation PHP MySQL Evidalia Hosting Free Download Manager
Free Download Manager
Apache 5.6.30

Tu localización: - (). Nuestro servidor: - ()